Sóc al Realenc contemplant les meravelloses vistes que ens ofereix la Valldigna, recreant-me en elles, guardant en la meva ment i en el meu cor fins a l’últim detall de l’extens i verd mantell que format per tarongers cobreix fins el més recòndit racó de la nostra vall fins ara viva, pura i plena de naturalesa.

I dic fins ara perquè durant els darrers anys la Valldigna havia aconseguit véncer el terrible monstre que és la industrialització indiscriminada i irresponsable en una lluita que pareixia no tenir fi. Però aquesta lluita per conservar el medi està acabant i, desgraciadament, amb un resultat gens favorable per a la nostra petita i verdosa vall; un monstruós gegant avança implacable cap ací arrasant i destruint tot el que troba pel seu camí.

Aquesta bèstia rep el nom d’alta tensió, un nom ja de per si esgarrifós però que, així i tot, no arriba a deixar entreveure el que vertaderament significa: mort, destrucció, malalties, desforestació... i un munt de coses més que afecten tant a la fauna i la flora com a la vida humana en general.

Ara, veient aquest paisatge placat de petites taquetes taronges que adornen els camps, sent impotència i ràbia, perquè sé que la meva vall, la nostra vall, sofrirà moltíssim i per un motiu tan repulsiu i fastigós com són aqueixes torres de metall amb grans braços que pareixen desafiar la mateixa mare natura. Sé que hui, ací al Realenc, serà ja una de les últimes vegades en què podré veure la vall com sempre, des de fa catorze anys, l’he vista: verda, plena de vida, amb l’interminable mantell verd estès com una enorme catifa que arriba a la vora del mar, amb el cant melodiós dels teuladins i rossinyols ressonant a les meves oïdes, amb la puresa de l’aire que arrastra una quasi imperceptible aroma a romer fresc de la muntanya, i em pregunte què serà de totes aquelles pobres oronelles que durant anys i anys han tornat cada primavera al mateix lloc esperant trobar el seu niu intacte, o dels pobres conillets els caus dels quals seran arrasats cruelment per les màquines que talaran arbres i arbres... Em pregunte açò i mil coses més com per exemple per què ens obliguen a suportar una cosa per a la qual no han demanat la nostra opinió, per què hem de donar com a herència als nostres fills una terra desforestada i morta quan nosaltres el que hem rebut ha sigut just el contrari... I també pense en mi, en la meua família i en la multitud de famílies que resultaran afectades d’una forma o altra per el monstre de metall.

Em pregunte quants estius em queden a la caseta de la família abans no vinguin les torres i tota la maquinària a destruir, em pregunte quantes persones resultaran afectades per les malalties que desencadenaran les ones electromagnètiques que provoquen les torres, em pregunte si es pot fer alguna cosa per parar aquesta barbàrie... i no trobe cap resposta, cap resposta que no siga lluitar, lluitar i lluitar.

No sé com s’ha consentit que ocorreguera açò, com s’ha consentit que una vall tan pura i viva vaja a convertir-se en un lloc arrasat i mort per culpa d’una cosa que ningú de nosaltres desitja.

Ens posen l’alta tensió a traïció, i això sí que és imperdonable. Hem de lluitar! Lluitar per nosaltres, per les nostres famílies i per una vall millor del que volen que siga, per una vall digna, per la nostra Valldigna.

Nerea Peris Brines.

Agost 2006